Va per tu Roger..

Ara mateix rebo la notícia ens has deixat Roger, el puto càncer t'ha guanyat amb només 63 anys. La mare que el va parir.. Perdona però necessito vomitar el que sento.

Et vaig conèixer fa 8 anys, tu aterraves al mateix temps que jo al mateix sector, el del taxi. Eren circumstàcies diferents, tu sorties d'una multinacional en una edat difícil i jo començava a una feina que m'apassionava.

Et vaig aconsellar un lloc on treballar, vas acceptar però el teu orgull i la teva integritat et va fer tirar enrera. Integritat, una paraula detestada i que jo valoro moltíssim.

Vam seguir camins diferents però vam seguir en contacte a través del 2.0, i després d'un parell d'anys sense saber res de tu vas aparèixer com a inesperat client a Sant Cugat degut a la maleida malatia.

Em mossegaré la llengua i mantindré intacte la confidencialitat sobre el que es parla dins del meu taxi (se que a tu t'agradaria que ho fes..), però només puc dir que si fossis un familiar meu estaria molt orgullós de tu.

I ara el puto càncer t'ha guanyat. Tots els projectes de la teva estudiada jubilació trencats, a la merda, ja no existeixen..

Teniem diferències ideològiques i debatíem sobre quin havia de ser el futur del nostre país. Debat enriquidor, la llibertat nacional com a objectiu comú, intercanvi d'opinions des del màxim respecte i un propòsit clar: “El que sigui millor pels nostres descendents..”

Pagaría per seguir debatent sobre tot, fent una cervesa tot escoltant els “Dire Straits” en algun bar d'ambient tranquil que permetés la conversa constructiva.

Descansa en pau tio, una abraçada a la vidua i molta força als fills.

Els taxis de Barcelona haurien de portar un crespó negre en honor teu.

DEP

Queremos sentirnos españoles, pero no nos sale...

Este manifiesto nace fruto de la desesperación de un grupo de intelectuales y profesionales catalanes que no conseguimos sentirnos españoles por mucho que lo intentamos, un trauma que necesitamos exteriorizar para que la sociedad sepa que existimos.

En este momento en que los medios de comunicación catalanes y los partidos políticos nos embarcan en una aventura secesionista que nadie reclama, que no es ni tema de conversación en sobremesas familiares ni bares. 

Creemos que la mejor manera de explicar lo que nos pasa es a base de ejemplos para que lo entiendan mejor.

Nosotros querriamos poner a nuestros hijos Pelayo, Alfonso, Victoria, Felipe, Federico.. pero cuando llegamos al registro nos trastornamos y les ponemos Nil, Marc, Ona, Aina, Jan o Laia.

Cuando vemos una corrida de toros por TVE y el gran José Tomás hace un pase de pecho nos levantamos con ganas de gritar bien fuerte “OLÉ MAESTRO!” y nos sale un “llàstima de banya..”

Lo que deseariamos que fuera un momento de excitación sublime imaginando a la Infanta Elena desnuda envuelta por una gran rojigualda se convierte en una pesadilla que nos impide conciliar el sueño.

Vemos un coche “tunning”, queremos exclamar “vaya carraco nen!” y nos sale un triste “tros de quillo..”

Llegamos a los restaurantes concienzados en pedir cocido, migas, cochinillo y pestiños pero acabamos pidiendo xató, peus de porc, crema catalana y brindando con cava o ratafia, joder que pesadilla! Si hasta en San Esteban nos conjuramos para comer cordero de Ávila y mazapanes pero al final nos hinchamos de canelones y neulas!

Cuando juega la roja nos proponemos querer que ganen, nos sentamos delante de la televisión y celebramos los goles en contra sea cual sea la selección que se los marque! Y deseriamos con todas nuestras fuerzas cantar los goles españoles con más impetu que Camacho! Pero no nos sale.. Queremos que nos guste la furia y nos pone el “tiqui-taca”.

Nuestro problema llega al punto que incluso viendo el gran festival de Eurovisión nos descojonamos cuando España hace el ridículo y solo Portugal le da los deseados “ten points”, y eso que empezamos la tarde tatareando la canción, pero nos desviamos..

Si hasta cuando escuchamos el himno español se nos olvida la letra y ni siquiera podemos cantarlo a pulmón pleno! Queremos cantar el “Yo soy español, español, españoool” y acabamos cantando el “cant de la senyera”, que tortura!

No conseguimos que nos haga ni puñetera gracia ni Los Morancos, ni Lina Morgan, ni Cruz y Raya.. solo nos reimos con los del Polònia, el Clapés o el APM. Porqué demonios no conseguimos ni reirnos con las mismas cosas!?

Cuendo viajamos y nos preguntan “españoles amigos?” hay gente que prefiere decir que son italianos! Yo mismo vi como unos turistas de Cardedeu al preguntarles de que ciudad de Italia eran dijeron que de “Cuatro Estaciones” creyendo que era una ciudad, cuando en el fondo querian decir que eran de Quintanilla de Onésimo!

Tampoco nos sale la expresión “galgos y podencos”, solo sabemos decir “setze jutges d'un penjat..”

Y el detonante fue el pasado 11 de Septiembre, quedamos unos cuantos ciudadanos en el centro de Barcelona para pedir que se retire la prohibición de las corridas de toros en Catalunya y clamar por la libertad, y cuando llegó la hora se nos fue la olla y empezamos a chillar como locos “IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!” Nos mirábamos extrañados, pero no podiamos evitarlo!

Es insoportable, y así llevamos décadas, sufriéndolo en silencio hasta que hemos decido decir basta ya. Queremos darle al ministro Wert la oportunidad de españolizarnos.

Sin más, reciban un fuerte abrazo de los abajo firmantes:

Article publicat al Diari de Sant Cugat el 26/10/2012

Sant Cugat del Bolet.


De moment no podem dir que estiguem vivint una bona temporada de bolets, més aviat tot el contrari..

Els bolets de primavera van sortir tard i en molt poques quantitats, les pluges de primavera van ser ridícules. Els de la temporada d'estiu que surten en cotes altes (principalment Pirineu i Prepirineu) quasi ni s'han vist ja que els habituals ruixats estiuencs de tarda van decidir no treure el cap i les temperatures van ser sorprenentment altes, quasi bé subsaharianes.

I no ha sigut fins fa un parell de setmanes que s'ha pogut començar a agafar-ne uns quants, tot i que no ha sigut per tirar coets s'ha apaivagat la síndrome d'abstinència que patia el món boletaire.

Sembla ser que si les pluges no desapareixen encara podrem salvar la part final de la temporada, i a Sant Cugat tenim algunes zones que son molt i molt bones per un dels bolets més bons que hi han, el Lactarius sanguifulus, conegut popular com el rovelló Vinader. El més saborós de tots els rovellons que es fan.

Aquí, o es fan bolets delicatessen o no se'n fan, anem així de sobrats!

Juntament amb una petita zona compresa entre Castellar, Matadepera i nord de Terrassa, Sant Cugat és l'únic lloc del Vallès on n'hi han, i Novembre i Desembre son els mesos que acostumen a sortir.

Així que ja sabeu, una bona manera d'introduir els més menuts en aquest apassionant món és endinsar-se a Collserola i buscar-ne. Estalviarem la cada cop més cara benzina i guanyarem un parell d'hores de son, tan preuades per grans i petis sobretot els caps de setmana.

I recordeu: el bolet s'arrenca i no es talla, porteu cistella mai bossa de plàstic, no deixar escombraries al bosc, i en cas de dubte: NO s'agafen.

Article publicat a la web del TOT Sant Cugat el 07/10/2012

L’enquesta

El titular del Diari de Sant Cugat de la setmana passada era prou aclaridor: "La meitat dels sancugatencs votarien sí en un referèndum per la independència." Pam!

Era el resultat d'una enquesta encarregada pel regidor de participació Francesc Carol i els resultats obtinguts son demolidors, impensables de preveure fa tans sols uns anys enrere..I encara més sorprenent resulta que l'enquesta estigui feta abans (concretament al mes de Juliol) de la històrica Diada que vam viure fa un mes..

Sí, un mes! Sembla mentida oi? Els esdeveniments s'han precipitat i la massiva participació en la manifestació independentista ha fet accelerar un procés que ja és definitiu. Perquè després alguns visionaris diguin que sortir al carrer de forma massiva i pacífica no serveix de res..

Cal recordar que l'enquesta ha estat realitzada a 1.000 dels 85.000 habitants que té Sant Cugat, i això és moltíssima gent. I amb un 95,5% de nivell de confiança. Si passem les xifres al total de Catalunya estaríem parlant d'una enquesta feta a 88.500 persones, quasi el camp del Barça ple de gom a gom!

Els partidaris del NO són el 21% i els que s'abstindrien un altre 21%. I amb això no val fer trampes com va fer el butlletí del PSOE a Catalunya - perdó! m'ha traït el subconscient, em referia a El Periódico - a l'enquesta del dia 11 de Setembre on va sumar les abstencions als partidaris del no, manipulació digne dels nostres amics de la caverna mediàtica unionista.

I quins resultats hi haurien si es fes a dia d'avui la mateixa enquesta? Jo estic convençut que encara serien més demolidors. La gent ha sortit de l'armari i ja diu obertament que és independentista. Sí ho som, i què? I no anem encaputxats ni amb el cóctel molotov a la mà com els agradarien a alguns..

I si els amics Monago, Leguina, Fdez. Vara, Pedro J, Feijoo, Montoro, Losantos, Vidal-Quadras i companyia segueixen així aviat serem la majoria absoluta de la població catalana els que votarem SÍ. 

Ànims nois, no defalliu! L'ambient que hi havia a Sant Cugat dies previs a la Diada ja feien preveure que en faríem una de grossa. 

Mai, mai, mai havia vist tantes estelades penjades als balcons i finestres de Sant Cugat. Que l'independentisme és transversal ho demostra també el fet que les estelades estiguessin tant en cases unifamiliars amb el Tuareg a la porta com en pisos de protecció oficial on els seus membres es mouen en la cara T10 de 2 zones.

El dia de la Diada vaig tenir l'ocasió de parlar amb una persona que ha assistit a la gran majoria d'ofrenes que cada any organitzacions i partits polítics fan a la plaça de Rafael de Casanova i em confessava que mai havia vist tanta gent com aquest any. 

Massiva va ser també l'assistència al discurs institucional de la Diada fet a la flamant plaça de Barcelona i on l'alcaldessa Mercè Conesa va tancar el discurs amb un "Visca Catalunya... Lliure!". Una última curiositat, d'aquestes tres últimes paraules n'hi havia una que no estava al redactat original del discurs, endevineu quina..?

Anem bé companys, molt bé!

Article publicat al Diari de Sant Cugat el 05/10/2012

Benvolgut Iñaki


Benvolgut Iñaki com que ja és de domini públic que vindreu a viure a Sant Cugat, em permetré donar-vos uns consells.

No seran com els que l'Empar Moliner us va fer al seu article de l'Ara fa unes setmanes.. Jo em centraré en com poder encaixar-te dins del poble.

Fas 2 metres d'alçada, i sembla que tens les esquenes ben amples... Jo et recomano fer-te casteller. Havia pensat recomanar-te les sardanes, però deixar-te al voltant de desenes de bosses de mà amb els moneders dins no crec que sigui una bona idea..

Els castells estan de moda des de fa molt de temps, i a Sant Cugat tenim una colla que està que se surt! Tio, fes-me cas, apunta't!

Al primer assaig que vagis la gent et mirarà extranyada, però tu has de ser valent! És cert que està ple de republicans i secessionistes, però tu no et tallis. Mira, tu pregunta pel Bardaler, li expliques que et passa, treus la cartera (a poder ser que sigui la teva) i pagues una ronda de cerveses a tot Déu. A L'hora del brindis et poses en peus i crides ben fort: "Mori el borbó!!".

A fi de comptes la única diferencia entre el teu sogre i tu és que a tu t'han enganxat i l'altre té impunitat "constitucional".

I a la parenta, un consell de bon rotllo..

Quan surti de casa per anar cap a la seva "feina" a La Caixa res de travessar el poble en hora punta.. Des d'on estareu travessava el golf, puja per Villa, gires per Arnau Cadell, passes per sota de l'estació de Valldoreix, rotonda de Can Cadena, Carretera de Vallvidrera i enganxes el túnels per allà.

Com el Teletac és de la Caixa segur que li fan bon preu (ja se que no el pagueu..).

Quan arribi a Barcelona que baixi per Capità Arenes i la deixin abans de creuar la Diagonal. Així podrà fer-ho ella a peu mentre els fotògrafs immortalitzen l'escena, donant una imatge de "infanta campechana", que és ho que us interessa oi?

I res de portar un Golf de fa 15 anys Iñaki, no cola..

Article publicat al Diari de Sant Cugat el 14/09/2012

JO VAIG SER-HI.


Feliç, sóc molt feliç!

Vaig poder viure en primera persona la manifestació més bèstia que s'ha fet mai al meu país, acompanyat de la meva familia i d'una paraula que no es va abandonar en tota la tarda i cridada de viva veu per tothom: "INDEPENDÈNCIA!".

Em vaig saludar amb molta gent de Sant Cugat de diferents estatus; metges, estudiants, administratives, periodistes, empresaris, taxistes, aturats, advocats... De diferents edats; joves, adults, ancians i fins i tot nadons.. De diferents ideologies; esquerra, centre, dretes.. L'independentisme és, per fi, totalment transversal.

Som independentistes, i què!?

Els dies previs a Sant Cugat es van esgotar les estelades, els balcons estàven atapaits de banderes catalanes amb més estelades que mai i als cafès el tema de conversa era "aniras a la mani"?

Als ferrocarrils no s'hi podia ni entrar però la gent, lluny d'enfadar-se, esperava tranquilament al següent. Ni un sol incident en una mobilització de 2 milions de persones, pocs països del món poder dir el mateix.

No vam anar emprenyats ni a cridar consignes contra ningú, anavem il.lusionats, en familia, serens i tenint molt clar el que anàvem a fer: una revolta pacífica i un referèndum a cost 0€.

No ens vàrem manifestar senyors, vàrem canviar la història.

Article publicat a la web del TOT Sant Cugat el 09/09/2012

SUMAR, NI RESTAR NI ESPANTAR.

Queden unes 48 hores per una de les manifestacions més bèsties que veurem en molt de temps. L'onze de Setembre d'enguany serà un dels actes més impressionants que pot viure un català. Un país que diu prou al robatori, al menyspreu i a l'asfixia premeditada que pateix per part del govern espanyol. 

Catalunya, si així ho volen els seus ciutadans, té el dret a ser un estat. S'ha acabat, ens plantem, no tenim por, tenim una il.lusió col.lectiva i la durem a terme. I punt,

Poques coses em venen al cap més apassionants que lluitar per poder construir un estat propi, ara bé:

No m'agrada que els independentistes juguem a aviam qui pixa més lluny o qui la té més llarga.. L'absurda i ridícula puresa del nostre independentisme ho pot engegar tot a rodar. 

Aquesta competició indirectament exclou una sèrie de gent, i tots som necessaris: gent d'esquerres, de centre, de dretes, lliberals, socialistes, socialdemòcrates, joves, grans, immigrants espanyols, africans i sud-americans, empresaris, treballadors, sindicalistes, castellanoparlants, rics, pobres, classes mitges..TOTS! I s'ha de convèncer a tota aquesta gent que el millor que ens pot passar és seguir el nostre propi camí.

Mirem com està composat el Parlament de Catalunya, la realitat del país no és un concert de Brams a unes barraques de festa major, el nostre TL a Twitter o un aplec sardanista..

I unes preguntes a tots aquests que tenen sempre la paraula "botifler" a punt:

A quanta gent heu no independentista heu convençut?

• Heu passejat per alguns barris de Badalona, Hospitalet, Sabadell, Terrassa, Santa Coloma, Sant Adrià, Barcelona, Cornella...? Cal que us digui quanta gent hi viu en aquelles zones o feu el recompte vosaltres mateixos?

• Els heu explicat a quant equivalen els més de 16.000.000.000€ robats cada any?

• Els heu dit que a cada persona els foten 2.251€ cada any?

• Heu explicat a Mossos, bombers, metges, professors o administratius de la Generalitat que no tenim diners per pagar-los per què estem sent sistemàticament espoliats?

• Heu parlat amb pensionistes atemorits per si cobraran pensió si tenim un estat propi?

Jo vull construir un estat que al dia següent de ser proclamat es foti a pencar per intentar ser el millor, no vull que la ressaca del dia anterior ens deixi escarxofats al sofà sense poder moure'ns pensant que ja està tot fet.

Ara toca, mentre el poble demana la independència, escenificar una negociació d'un pacte fiscal que crec que NO sortirà. Espanya tal i com és ara és inviable sense els nostres diners i a nosaltres, per sort, ja no ens alimenten molles.. El clam independentista és imparable.

M'agraden més les carreres de fons de 10.000 metres que els esprints de 100 metres. Es saboreja més la victòria, i nosaltres guanyarem.

De vegades em ve una imatge al cap que em fa pensar molt. D'aquí 15 anys, després d'un dinar familiar, que els fill ja adolescents em preguntin: "I tu què vas fer per aconseguir-ho?" Prefereixo contestar que vaig intentar convèncer el màxim de gent possible de les avantatges de ser un estat que no pas que amb les meves proclames vaig atemorir molta gent que potser s'haguessin unit al projecte.

Salut!

http://www.totsantcugat.cat/ca/notices/2012/09/sumar-ni-restar-ni-espantar-9343.php